Hola ha gent que ha vingut al món a fer mal, n’hi que han vingut a fer nosa i n’hi ha que han vingut a fer feina. I dins d’aquest darrer grup, n’hi ha que pateixen molt, n’hi ha que i s’ho passen la mar de bé i n’hi ha que a més a més, en el súmmum de tots els súmmums, fan que la via sigui més bonica. Este darrer es el caso de la abogada y activista Magda Oranich (àlies “Tina Turner”), que fa poc va presentar el seu llibre de memòries Totes les batalles a la Casa del Llibre.
La Casa del Llibre es una institución com una casa. Magda Oranich es un símbolo de persistencia en testimonios de mil y una batalla en la sala, plena de gom a gom, hi havia una considerable colla de testimonios persistentes, tots plegats connectats per una gran complicidad generacional.
Entre ellos el periodista Andreu Claret, en calidad de presentador y prologuista del libro, es una buena colla de amigos y conectado con los diferentes ámbitos profesionales que la Magda frecuenta y ha frecuentado en los acontecimientos de la seva provechosa vida: entre otros, la abogacía, la política y el periodismo. Tres profesiones de gran intensidad y fuerza de desgaste emocional, que costaron mucho ejercicio sota la dictadura del rellotge y la presión de saber que pots equivocar-te.
Dos factores de estrés que parecen que no afectan a gaire –si més no, públicament- una dona com la Oranich, defensora incansable de causas tan perdidas com les d’algunes de les darreres víctimas mortales del tardo franquismo: Jon Paredes Manot “Txiki”) o Salvador Puig Antich, als qui va defensar tot el que va poder.
A Txiki fins el momento mateix de su afusellament que va presenciar personalmente al cementiri de Cerdanyola. A Puig Antich, juntament con los abogados Oriol Arau y Francesc Caminal, fins que ella mateixa va ser empresonada.
Els companys de lluita
Al pati de butaques, con un somriure als llavis, periodistes com Pilar Eyre, advocats com el seu segon marit Enric Leira, los seus dos fills Ivan Palmés i Sergi Palmés, Joaquim Jubert, Jaume Alonso-Cuevillas, Montse Piñol o Maria Rosa Pons; política con Jaume Giró, Germà Gordó o Irene Rigau y un montón de empresas de vida y de profesión, de una educación biológica propia a la vuitantena, pero en plena forma vital y profesional, entre los que es podria dir que el realment jubilats eren una minoria.
El libro de la Magda, además conectado con los afectos de Tina Turner, no es propuesta només compartir registros y emociones, sino que fer conèixer a las generaciones actuales del entorno político, social y cultural de una época de grandes o pequeñas resistencias a un sistema político brutal.
Un régimen que, i que a més a més de dictar i executar sentències de mort, prohibia que hi haguessin sindicats i partits polítics més enllà dels oficials, i negava a les dones el dret de viatjar, treballar o obrir un compte corrent sense permís d’un home, ja fos el pare o el marit.
Filla d’un matrimoni catalanista i emprenedor, format per Antoni Oranich i Magda Solagran, creadores de la cadena de perfumeries Magda, Progressivament obertes aa la plaça Francesc Macià (llavors dita de Calvo Sotelo), La Pedrera i Diputació cantonada Passeig de Gràcia) i companya de viatge de nacionalistes i comunistes de tota mena des de la seva època universitària, el su activismo s’ha emmarcat en favor de los derechos humanos en diferentes escenarios de luz contra la pena de muerte y la discriminación de la dona, ia favor de la asociación i de pensamiento, la libertad sindical, la libertad sexual, la libertad de asociación, i la libertad de Cataluña, no necesariamente en este orden, Sinó més aviat tot alhora.
En aquest sentit cal destacar com a marc principal de su activismo, la seva participació, sempre ferma, cordial i respectuosa, en la Caputxinada dels dies 9 a 11 de març de 1966, celebrada al caputxins de Sarrià per fundar el clandestí Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (SDEUB); la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, celebrada entre els dies 12 i14 de diciembre de 1970 que va ser una protesta histórica de prop de 300 personalidades catalanes contra el Procés de Burgos i les penes de mort del franquismo o Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebradas del 27 al 30 de mayo de 1976 al El Paraninfo de la Universitat de Barcelona, para pedir amnistia y autodeterminación en ocasión del consejo de guerra de Burgos que va a condenar a muerte a tres militantes de ETA.
Abogado y periodista, también compromesa en la lluita contra el abús als animales, resumir les seves lluites en un sol artículo es prácticamente imposible. Fer-ho en un libro con el que acaba de publicar, también. Pero estic ben segur que gairebé tothom que l’ha tractat personalment ens podria explicar alguna anècdota compartida.
Un altre granet de sorra
En el meu cas, son unes quantes. Però cap tan divertido com la d’aquell dia en que amb en Pedro Palacios, la Karmele Marchante, en Xavier Vinader, la Amparo Moreno y algo más que lamentablemente no recordo (¿Quico Cusí? ¿Rosario Ros?) vam ayudar a fugir un pres polític navarrès que venia a examinar-se per lliure de l’últim curs de la Escuela Oficial de Periodismo. A comentar irónicamente la paradoxa que expresa la frase circunstancial “per lliure”.
L’alumne es deia Jon Querejeta, era familia del cineasta Elias Querejeta, tenía posat una bomba en un repetidor de televisión, venia emmanillat i escortat por dos agentes de la policía secreta con los que mantenia una relación gairebé cordial i tots pensàvem que era de la ETA.
Pero no: era militante de los Grupos de Acción Carlista, una organización vinculada al Partit Carlista que lideraba el príncipe Carlos Hugo de Borbó-Parma, cosí llunyà d’en Joan Carles de Borbó que també pretenia el tro d’Espanya, i que havia anat derivant cap a postulats socialistes, autogestionaris i federalistes.
Aquell dia nosaltres també vam autogestionar-nos per socialitzar la tarea de fer desaparèixer en Jon: la Magda i les altres noies hanvien de distreure el polis; nosaltres als profesores i al porter de l’escola; la secretària estava a favor nostre, i en Jon, que anava sense manilles per poder fer l’examen, hi va posar les ganes i les cames ajudeu-me per fugir ia anar a visitar la seva promesa.
Va ser apressat de nou tres o quatre dies més tard, després haver pogut conviure breument amb la seva companya. En trobareu referències a les páginas 55 i 56 del libro.
Un granet brillant de sorra a la platja trista d’aquells anys. Pero ja se sap que les platges son una suma de granets de sorra: todos son iguales pero todos son diferentes y todos son necesarios porque la playa sigue de una manera y no de otra.
En resumen doncs, una otra batalla, d’aquelles que s’expliquen als fills i als néts no fos cas que mica en mica la memòria col·lectiva s’acabi morint de mort natural i el mar s’acabi menjant tota la sorra.
Saludo, compañía.
