Fa una mica més d’un any, legint Periodismo de contacto (2022) de Miquel Bonet, vaig trobar una página en la qual parla de Pol Guasch (Tarragona, 1997). Ve a dir, amb una trompada, com és el seu estil, que quan surt un escriptor jove ell s’ho pensa una mica abans de llegir-lo: segurament s’embolicarà amb històries complicades, perquè està per fer, té poc fons, y todo lo que escribir será inventat i difícil. Vaig pensar: com la toca, aquest Bonet. Quan vaig llegir Napalm al cor (2021) va ser més o menys la impresión que vaig tenir. Vaig sentir a Pol Guasch en una sesión de la Escuela Europea de Humanidades sobre La poética del tiempo i va ser tan sobreactuada que vaig quedar esverat. Ofert a les mans, el paraíso crema (2024), el segundo libro de narrativa, no em va fer canviar de punt de vista.
Entretant Guasch ha tingut un gran èxit internacional, Napalm al cor s’ha traduït a deu llengües i el su autor ha esdevingut un dels golden boys de la literatura europea. No voldria quedar com un bord si afirmo que això vol dir el que vol dir. Hola, hay uns corrents literaris globals que empenyen los libros. Alimentats pel bon gust literari, quin dubte hi ha, i també per otros factores com la joventut, la imagen del autor o la oportunidad del tema.
Relíquia Es un libro muy diferente de los otros dos, más equilibrado, más afinado, jo diria que, sota la apariencia de ser más simple, está más ben escrito. Hi ha la veu de Guasch que, vist ara en perspectiva, era el que més m’agradava —parlo per mi, a d’altres potser els farà més peça el tema o l’ambient, o el conjunt de tot—. Una veu que, quan no vol fer-ho massa bonic, és adusta, seca, fredament constatadora, sense que hi falti emoció. Tracta del suïcidi del pare, el gener del 2013, amb quaranta-quatre anys. L’autor era un vailet i l’experiència el va marcar, ja s’ho poden pensar, de quina manera. Potser Napalm al cor i Ofert a les mans, el paraíso crema Portaven l’estranyesa i el dolor viscuts a una dimensión altra, i llegits ara prenen un sentit diferente. Potser el drama de Relíquia ja hi era enunciat d’una manera más o menos implícita. Sigui com sigui, este nuevo libro es un paso adelante, una obra de maduresa.
La veu de Guasch no vol fer-ho massa bonic, és adusta, seca, fredament constatadora, però sense que hi falti emoció
Un dels atractius del llibre és que Guasch ha escrito una carta al par que no explica, no justifica, no aconsegueix i potser no busca entender el suïcidi. Para objetivar el que va sentir y el que envió ara fa servir, a més del testimoni personal en passat i present, cartes, poetes, històries d’escriptors suïcides perquè pensa -en això no ha canviat gens- que la literatura conté una veritat última, imprecisa, indefinida, oberta, borrosa. No es un Biathanatos ol’elogi del suïcidi, un catàleg d’escriptors que pleguen de viure. El tema es muy íntimo y serio. Més aviat fa pensar en aquellas páginas tan huesos de Martí Sales sobre el seu par, al començament de Dies feliços a la presó (2007)yo en el tumor (2018) de Toni Soler. Hola, ha un despullament fins a l’esquelet, en momentos que parece que falta el aire, quan demana al pare: per què no em vas escribure una carta de comiat? O quan, llegeix el text de l’autòpsia amb el pes del cervell i del fetge. O quan parla del suïcidi de l’avi i del xoc que va representar per al seu pare. Toda esta turbulencia es barreja con la peripècia del noi, quan és petit i descobreix l’amistat i l’amor de canalla, o quan és un jove que va a les discotecas, fuma, beu i se’n va amb un noi.
Hola, hay muchos libros que, con un mantra repetido que la literatura salva. No fa gaire dies ho explicava a propòsit de la novel·la de Núria Bosquet i Molist sobre la anorèxia de la seva filla. Guasch també ho afirma: “Escriure és una maledicció que salva”. Penso que s’ho creu. Pero no hay savia de qué el salva Relíquia Esta es la fuerza de este libro.
—————————-
Pol Guasch. Reliquia/Reliquia. anagrama. 150 páginas. Traducció d’Unai Velasco (ed. castellana). 17,95€
