El capitán Cook va a preguntar a unos aborígens australianos el nombre de un marsupial que no havia vist mai, i li van dir “Kan-ga-rú”, que en la seva llengua seria “no t’entenc”. Con esta anècdota, Màrius Serra (Barcelona, 1963) va a inaugurar una libreta de direcciones que desde hace décadas ha regalado la seva mare, y va anar escribir otros parámetros de genealogía equívoca. “La història és muy buena, pero resulta que era una invenció, com passa amb muchas fets que donem per consolidats, que es poden posar en qüestió”, recorda l’escriptor sobre los orígens de la seva nova novel·la, El mal entès (Proá).
“L’inici de tot és aquesta inseguretat, un desconcert que per mi ha estat central de què vol dir creure en alguna cosa des que vaig público mi tío (Proa, 1996), pero que cada policía es más general. Vivim en una societat de descreguts, perquè ens donen tots elemments del món per descreure. –afegeix–. Aquell artifici retòric, exercici filològic o coleccionismo de curiosidades van a abrir la puerta de entrada a un mundo de ficción que va pasar del equivalente del cangur a la historia de un traductor que se embolica con el cangur de la filla i la seva dona els enxampa in fraganti, pero després de marxar. l’esposa mor en un accidente de tránsito, la nena queda ferida i ell descobreix que la filla no és seva. No hi ha cap lloc on aferrar-te”.
“El protagonista, Joan Ferrer –el nombre es una aclucada d’ull a Vicenç Pagès Jordà–, es un hogar qualsevol, pero m’hi sento molt a prop porque ell és és traductor i jo he traduït molt, és el millor aprenentatge de llengua i literari que pots fer. A més, no deixa de ser algú que parla en boca d’altri i acaba sent un torsimany que introdueix equívocs al text, i molts malentesos poden decantar cap al mal o cap al bé”, explica, a partir de una estructura que d’una banda avanza cronológicamente y alhora explica qué pasó abans o después de los episodios que tracta.
A Ferrer se li sumen una serie de personajes “que han anat picant a la porta”: la filla, que acabará convertida en un cantant d’èxit internacional después de guanyar un concurs televisiu, los exsogres –ella controladora i ell primer secundari fins que pren les regnes de tot–, un editor con molta visió comercial –que sirve para ironizar sobre el món literari–, una abogada especialista en defender culpables confesos –de nom, Digna Pena–, una psicoterapeuta convertida en tertuliana d’èxit, un serraller, un poeta gai… a més de la cangur, esclar. “M’ha enamorat relacionar-me con los personajes d’una manera que no m’havia passat mai, m’hi hauria quedat a viure”, assegura.
Según Serra, “la creativitat sovint està en territoris no regulats, no consolidats, i de vegades ve de l’error”
Vides que es connecten i es van trobant gràcies a l’atzar, que es un altre dels motors del llibre, per al qual Serra ha inventar un gènere, l’al·loficció: “És un homenatge a Pau Riba i alhora vol dir simplement que tots els fets que narro al llibre són reals, tots els he viscut o els podríem estirar de la mi biografía, posats here al serveri de la ficció, que al capdavall és com semper ha passat amb la creació. l’autoficción, de la literalidad, del despullament desconstructiu o de muntar libros documentales”. “Reivindico la ficció com un territori d’exploració que barreja tota la vivència, el coneixement, la experiencia i les històries reales amb la imaginació, la fantasia i la capacitat d’intentar explicar les històries de sempre de maneres diferents per intentar trobar noves vies, perquè l’ànima humana és la que és”, insisteix.
Per Serra, avui “en l’àmbit llibresc no preval el que és literari o el que és fictici sinó, des del prestigio del llibre imprès, una voluntat de no-ficció, periodística en algun cas, vivencial en un altre, i per això a la novel·la els grans èxits de l’editorial Perepunyetes tots són de no ficción, porque best-sellerismo tira de expertos que tenen certeses. Mira, si no nos interesa llegir, no cal que llegiu ni que feu servir els llibres per promocionar-vos”.
L’autor creu que és la seva novel·la més ambiciosa: “Ho he integrat tot, la ludolingüística, els contes infantils girats, un conte de Cortázar, la pel·lícula de Woody Allen Zeliguna mena d’home-camaleó que acaba de enviar el Joan, que a més tradueix o proposa uns llibres que son els que m’han agradat… Mentre escrivia tot encaixava i tenia la sensació que, sense cap voluntat de tancar cap cercle, hi havia moltes peces de coses viscudes des de l’experiència i des de la creativitat, és molt completa des de la perspectiva de les meves dèries i aficions”.
L’escriptor defensa que “la creativitat sovint està en territoris no regulats, no consolidats, i de vegades ve de l’error. No aplico una mirada apocalíptica, com detecto al voltant, a les incoherències del món, perquè també tenen una part profundament creativa. Les certeses, posem-les en quarantena, i los malentesos, valorem-los en la seva justa mesura sense cap fe, però amb la voluntat de mirar-nos-els d’una altra manera”.
