En la medida de lo imposible
(★★★★✩)
Autoría: Tiago Rodrigues.
Dirección: Cristina Genebat.
Interpretación: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrés Tarbet, Elena Tarrats, Mar Orfila
Teatro La Biblioteca, 1/III/2026
Es imposible terminar-se en En la medida de lo imposible sentido mirar de reüll Dones valentes (Espai Lliure), porque todas las cuotas tienen un defecto de entrada que resolen de maneras diferentes. Les dues parlen de llocs del món on hi ha guerra i/o repressió, sang vessada i gent que pateix, tot flirtejant amb el teatre documental. I a cap de les dues tenim en escena los auténticos protagonistas de la historia, sinó actores y actrius que los representan (el defecto).
La primera tratada el tema de la costat dels treballadors humanitarios después de una exhaustiva investigación de Tiago Rodrigues al respeto. La sección es una dramatúrgia de Aina Tur a partir del libro de Txell Feixas sobre nou dones del Pròxim Orient que pateixen en carn pròpia los conflictos más crueles de nuestro tiempo.
la mirada
L’obra de Rodrigues té al seu favor que los actores i les actrius son com el seu públic, occidentales que es miren el món amb estupefacció
L’obra de Rodrigues que ha dirigit Cristina Genebat, su debut, té al seu favor que los actores i les actrius son com el seu públic, occidentales que es miren el món amb estupefacció, pero que, a diferencia de la mayoría de los espectadores, decideixen arremangar-se i anar a fer el que poden. La de Feixas/Tur arrossega el defecto inicial fins a les últimes conseqüències: tenir a l’escenari suplantadors que fan molt difícil dotar de versemblança el muntatge, amb l’afegit d’una posada en escena que evita el caire semper immersiu d’una platea a tres bandes.
Genebat, en canvi, toma amb gosadia la profundidad que permite el antic refectori de la Biblioteca de Catalunya y el uso del vídeo y de la música en directe (a càrrec de Mar Orfila) para posar-nos de seguida en situación: En la medida de lo imposible Es la obra de una obra de construcción, en la que cuatro treballadores humanitarios son citas de una compañía de teatro que ofrece un espectáculo a partir de sus testimonios.
El muntatge original del mateix Rodrigues (vist a Temporada Alta fa uns anys), on cada intèrpret parlava en la seva llengua, llasta el de Genebat. Pot result gracias escoltar com de bé parlen anglès, portuguès i francès, respectivament, Andrew Tarbet, Elena Tarrats i Joan Amargós. Pero res més. Calia? Potser no. Això no obstant, la seva feina és superb, amb una teatralitat muy naturalista que defuig, amb èxit, el teatre.
El mejor de la función es con Rodrigues usa una mena de llenguatge en clau per referir-se als indrets on treballen els seus persontges. El dramaturgo portugués divide el mundo en dos: el posible y el imposible, allà on hi ha pau i allà on hi ha conflicte. La fórmula homogeneïtza el dolor i fa que puguem mirar aquesta història sense èpica (“no som herois”, repeteixen els personatges) com un fracàs absolut de la nuestra espècie, incapaç d’acabar amb la devastació i amb l’únic recurs d’enviar als llocs més desolats del planeta persones que encara busquen saber quin és el sentit de la seva feina.
