Passen els anys i allà hi ha Fito, el més baix de la banda, gorra calada, ulleres rodones, crit al coll i guitarra a la espatlla per reunir los seus seguidores. Esta vegada el punt de trobada era La montaña dels udolsvuitè disc de la veterana formació que el bilbaí es va treure de la màniga allà pel 1998, gairebé tres dècades enrere, encara que la música no es rovelli amb els anys, i algunes de les seves melodies semblin fetes per corejar-les eternament.
No es la primera ni la segunda vegada que el bo de Cabrales actúa por duplicado en el Palau Sant Jordi, ple ahir a la nit fins a la bandera (avui ho tornarà a estar) d’un público intergeneracional dispuesto a cantar uns temas que compleixen con el ABC del rock. De les reminiscències del blues originari al més dur del gènere, todose va amalgamar en una salsa ben lligada gràcies a la solidesa dels Fitipaldis sobre los escenarioris, ja siguin petits teatres o grans espais com el d’ahir a la nit, convertit en una festa des de la inicial un contralo Siente la necesidad de eliminar tecnologías, reemplazarlas por buena acústica en una pared de amplificadores históricos.
La canción, de nou encuny va ser rebuda pel públic amb el mateix anell que si llega directamente de 20 anys enrere. El saxo de Javi Alzola, en la mejor tradición de Bruce Springsteen, y el rasgueo a la guitarra sencill pero tenaz de Carlos Raya (que como es habitual, es valer un amplio repertorio de guitarras) van marcando de buen comienzo el ritmo de la vetllada, que va a incluir sis temas del nou àlbum y uns altres quatre de los dos llançaments. Anteriores, proposta allunyada de la narcòtica nostàlgia en què podria caure una banda de llarg recorregut que va saber dosificar los seus èxits per no convertir la vetllada en un karaoke.
Amb el galope d’un bon càstig van aparèixer de bon començament los sols de Raya, escuder inseparable de Fito que ahir a la nit va a regalar diversos riffs en la mejor tradición del rock nacional, especialmente en la estrenada Los corbs se’l passen béo emulante el punteig d’un Mark Knopfler pujat de revolucions en Cel hermético Mentre Fito feia el mateix en el blues que dona título al nou disco. Prèviament havien caigut los primeros éxitos, Por la boca viu el peix yo la medida M’equivocaria una otra vegadacavalls guanyadors necessaris per entender el longeu èxit de la banda, que va combinar pausa i frenesí en la vintena de temas que va incloure el repertori.
Van baixar les revolucions temas com Entre l’espasa i la paret, Volverá l’espant -dedicada a les interminables guerres amb imatges de Gaza enderrocada a la pantalla- o La nit més perfecta con la que va arrencar los bisos. En l’altre extrem, el twist alegre i de revetlla de whisky barat acompañamiento de violín y acordeó, el viatge sonor als 60 de Com un tenso o el record a Argenter i tu amb Entre dos martes van agitar a un público con ganas de saltar. També va a sonar Cada vegada cadàverritmo country, entre el órgano Hammond de Jorge Arribas afegia reminiscencias clásicas al septeto sobre el escenario, completo por Boli Climent al bajo, Coki Jiménez a la batería y Diego Galaz a la guitarra y el violí.
El baladeo de Marinero soldado va protagonitzar el primer tancament del concierto, con las luces de móviles al aire y el público cantante a cor, com ja ho havien fet amb Acabo de llegar i La casa per la teulada. Matisos pop en aquestes dues peces para completar esta oda al rock & roll con letras nues de referencias concretas y hombres maneres, pero con el do de transmetre una felicitat tan senzilla y efectiva con la música que Fito y los seus Fitipaldis van a regalar a Barcelona.
