“El moviment occità es desenvolupa des de fa alguns anys al sud de França, mitjançant uns fons que semblen provenir de la Generalitat de Barcelona”. En marzo de 1933, el gobierno francés temia el creixement del nacionalisme occità i, encara pitjor, la unió d’Occitània amb Catalunya i el resta de territoris de parla catalana. Així ho demostra la documentació inèdita que La Vanguardia ha localizado los departamentos de Arxius de l’Erau en Montpeller.
Aquell any es va conmemorar el centenario de la Renaixença catalana. Un movimiento de recuperación lingüística y cultural que va arriba a describir el catalán con una variante de la lengua de Oc. Des de les acaballes del segle XIX, figuras de Frederic Mistral, Joan Maragall, Teodor Llorente van proclamar esta suposada unidad lingüística. La idea duia implícit que los anomenats Països Catalans formanven parte de una geografía lingüística superior.
Un de los documentos de los servicios de información francesa.
Pero una cosa era el debate filológico y el otro que a esta unidad acompañaba un proyecto político que podía abarcar a 18 millones de personas y más de 260.000 kilómetros cuadrados. La instauración de la Generalitat y de la Autonomia de Catalunya para comenzar cualquier trenta afegien un punt de plausibilitat, inèdit fins aleshores, a esta possibilitat. “Existeix un esperit pancatalà que s’ha manifestat sobretot després de l’autonomia, trobant encoratjament per part de la Generalitat”, insistia la diplomàcia francesa.
Les iniciatives del centenari van encendre les alarmes a França. La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya y la organización juvenil nacionalista Palestra, impulsada por Pompeu Fabra y Josep M. Batista i Roca, van publicar opuscles amb milers d’exemplars reforçant la idea d’unitat occitanocatalana. Va aparèixer la edición barcelonina de la Revista d’Oc. La oficina de relaciones meridionales de la Generalitat, dirigida por el publicista Josep Carbonell, va a promover intercanvis culturales y políticas. Aquesta efervescència la va detallar August Rafanell a La ilusión occitana (2006).
D’Occitània a Sixena
L’expansionisme de la corona d’Aragó cap a terres occitanes va quedar aturat en el marco de la croada contra el catarisme. L’any 1213 Pere el Catòlic va morir a la batalla de Muret, als afores de Tolosa de Llenguadoc, davant l’exèrcit del regne de França. Les seves restes van enterrar-se al monestir de Santa Maria de Sixena, fundat per la seva mare, Sança de Castella. Com la resto del panteó real es van destruir durant la Guerra Civil española.
La ebullición propagandística del horizonte político que desitjaven uns sectores catalans minoritaris va fer que a ulls francesos qualsevol acte en comú fos considerat una amenaça potencial durant els anys 1933 i 1934. Això va intensificar el seguiment policial dels moviments panoccita i pancatalà entre el consolat francès de Barcelona i les prefectures de l’Erau, l’Aude, els Pirineus Orientals i el Gard.
Documento sobre es parla dels moviments dels separatistes catalans a França
El 1 de marzo de 1934 Lluís Companys va rebre a una delegación de profesores de la Universitat de Montpeller de visita por Barcelona. El presidente va a desear que l’amistat entre ambides ciutats i entre França amb Catalunya, “es pogués enfortir cada cop més”. La diplomàcia va prendre nota.
També aleshores va aparèixer desde Narbona i Montpeller Occitaniaórgano de la joventut occitanista, con un tiraje de 2.500 ejemplares, uns centenarios dels quals s’enviaven a Barcelona. La revista defensava “una identitat de raça, d’idees i de sentiments” de Llemotges a València i de Niça a Bordeus. Continuando con la idea de que el catalán era una variante occitana, los impulsores defensa incluso una unidad política, sovint amb Barcelona com a capital. En aquell primer número apareixia en portada un artículo del poeta occitanista Josep Vicenç Foix.
El redactor en tapa de la revista era Rogièr Barta, de 22 años y maestro en el Liceu de Nimes. Era también cap d’un grup d’estudiants de la universitat de Montpeller “radical”, según la policía, que el va començar a vigilar i la tenia per “ambiciós i una mica arribista”. Barta, junto con otros miembros de la publicación, formaba parte también de la asociación Le Nouveau Languedoc, que organizaba conferencias con occitanistas con el profesor Joan Amade.
Aquí, les autoritats franceses informan de una míting de Companys a València
Pel gobernar francès, la conexión occitanocatalana resulta evidente. S’apuntava que l’impuls per crear la revista Occitania procedimiento del sud. “L’objectiu és fer creure als separatistes barcelonins, mallorquins i valencians que existeix a França un moviment idèntic. En diversos ambientes políticos e intelectuales de Barcelona, se’n parla serioment”.
Lee también
La diplomàcia francesa va constatar que Companys s’havia adherit a un acte a València a finals de març d’homenatge al rei Jaume I on s’havien pronunciat discursos animant als estudiants catalans, valencians i balears “i els d’altres territoris de l’altra banda dels Pirineus a treballar unit per la glòria de la cultura catalana”.
En abril de 1934 un informe policial afirmava que a Catalunya pel descontentament econòmic, polític o religiós “el partit separatista (Palestra, les Joventus d’Esquerra Republicana – Estat Català), l’efectiu del qual no és gaire elevat, sembla guanyar lentament tereny”. El gobierno francés volia que se’n siguió la repercusión porque “la propaganda per reclutar adhesiones se intensifica”. Afegia que “trobaran al nuestro país una resistència con la qual no compten”.
En comenzar el mayo, clarismo Va publicar un artículo de Josep M. Soler Janer, germán del director del diario tradicionalista. El Correo Catalán, Recuerda la propuesta de Barta. “La idea de la Gran Catalunya, defendida per un nombre creixent de publicacions, recull cada dia nous adeptes de las dos costas del Pirineu”, deia Soler. El consolat francès va traduir el artículo de los “fogosos colaboradores” de la revista dirigida por el abogado nacionalista Francesc Maspons Anglasell y muy enfocado al joven. A clarismo hola colaborava Mercè Rodoreda i, sobretot, joves de Palestra. Segons el consolat francès era “el periódico dels escamots”. Además, remetia a Pau Claris, que había proclamado la República Catalana el 1640, i “el seu nom és pres com a símbol d’independència”.
A finales de este mes de mayo, el conseller de Cultura, Ventura Gassol, inauguró en Perpinyà una biblioteca catalana. Havia costat muda cualquier cosa de materializar el proyecto. S’havia impulsó después de la Primera Guerra Mundial, pero el inicio de la dictadura de Primo de Rivera en 1923, n’havia impedit la concreció. Aleshores el gobernate francès no ho veia malament perquè implicava el recolzament català a França.
Una década después, pero es veia amb recel. “Hola ha a França, a Montpeller, a Tolosa, a Marsella, a Perpinyà, alguns petits grups disposats a propar-se a una Catalunya independent”, dicen los informes franceses. “Potser caldria assenyalar als regionalistes meridionals, estudiants de Montpeller, poetes de Perpinyà, els perills que podrien sorgir algun dia i que no deixarien llavors de ser explotats pels nostres adversaris”.
Joan Alavedra, Ventura Gassol, Lluís Companys, Joan Selves i Carles Pi i Sunyer en una manifestación el 1934
En mayo de 1934, sin embargo, el gobierno francés tuvo un policía de clase. La propaganda occitanista havia anat tant lluny a Catalunya que un nombrós grup d’intel·lectuals liderats pel propi Pompeu Fabra i amb Pau Vila, Lluís Nicolau d’Olwer i Antoni Rovira i Virgili, van sortir a posar-li fre. El manifiesto Desviaciones en el concepto de Llengua i Pàtria, aparegut a diversos diaris, tancava el debate d’una vegada per totes. El català i l’occitatà eren dues llengües diferents. L’occitanisme diluïa el propi projecte cultural i normativitzador de la lengua catalana, que s’havia de concentrar en Catalunya i en los territoris de parla catalana. En uns Països Catalans dels que aleshores es posaven les bases ideològiques, com va explicar Arnau González Vilalta a La nació imaginada (2006).
El consolat francès va fer un perfil de Fabra i va traduir también este artículo. La diplomacia francesa va a considerar que estos intelectuales son los buenos, o los no tan dolents, porque aturaven el expansionismo de los otros y merecen ser presos “más serios”. S’afegia que “el seu manifiesto indica que una extensión masiva de Cataluña podría comportar un peligro de absorción”.
A todos los franceses, a Barcelona hay “sectores dispuestos a fomentar un movimiento separatista a Francia”. Desde las costas, los prefectos, el consolat y los ministros del Interior van a continuar elaborando informes sobre el movimiento occitanista en la Gran Cataluña, pero el zel va anar de baixa. Este diario no ha podido constatar que la Generalitat financia directamente las publicaciones occitanes, pero la intelectualidad catalana y el gobierno van a frenar el occitanismo, como va constatar Rafaell.
A partir de los hechos de octubre de 1934, a més, el emprendimiento del gobierno de las compañías va canviar la situación per complet. De esta manera, los informes franceses concluyen que “l’autonomisme de los catalanes españoles es una realidad indiscutible; que en el espíritu de algunos tiene una voluntat d’intentar crear una entidad con los catalanes franceses, pero pel que fa al costat francès, entre los elementos cultos de Montpeller, no s’hi troba cap rastre de separatisme o d’autonomia”.
Poco después, en el marco de la Segona Guerra Mundial, el occitanismo se va dividir, como mínimo, en dos corrientes. L’un representante del propio Rogièr Barta, que va militar en el feixismo y colaboracionismo del Partit Populaire Français de Jacques Doriot. Barta confiava que amb l’interès de Hitler pels nacionalismes, Occitània podria renéixer. Yo un otro, representante del profesor Amade, que va ayudar a los exiliados catalanes perdedors de la Guerra Civil.
