En la actualidad conviven miles de historias, ficciones y reales, que compiten por definir la nuestra percepción del mundo. La autora británica Jeanette Winterson (Manchester, 1959) decide preguntar quién tiene el poder de explicar-les. Al seu nou llibre, ‘Un Aladino i dos llums’ (Lumen/Periscopi), torna a un territorio que li és propi: el de la imaginación com força transformadora i la literatura com acte polític. Durant la seva visita a Barcelona, on va ser investida doctora honoris causa por la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), va insistir que “llegir no és un luxe cultural” sinó una práctica que entrena la ment para detectar discursos manipuladores y narradores poc confiables. “La imaginació -va defender- constitueix el superpoder humà: la capacitat de preguntar-se ‘i si no?’” quan una versión de la realidad es presenta com a inamovible. “La imaginación ayuda a los jóvenes moure el món en la dirección que ens interessa a tots”.
No es una novela convencional, sino un texto híbrido que entrellaça memòria personal, assaig cultural i relectura contemporània de ‘les mil i una nits’. Winterson es disfressa d’Aladino per tornar a la nena que va ser. Entonces, en una biblioteca pública del norte de Inglaterra va a descubrir que la imaginación podría ser una forma de fuga. Pero el seu Aladino no frega una luz para demandar deseos, sino que utiliza el lenguaje. Interroga la història que heredó y obre la possibilitat d’escriure-la de nou.
“En ‘les mil i una nits’ tot depèn de les trobades dels persontges, no saps mai com acabarà cada història, perquè l’important és amb qui et creuis al camí i com el tractis”, va necessitar. Al cor del llibre no està únicament Aladino, sino Sherezade, la jove que s’ofereix per casar-se amb el rei sabent que será ejecutada a trenc d’alba. Davant el poder absolut d’un monarca, Sherezade no empunya armes ni encapçala rebel·lions. Parla. Explica historias. Cada vez que interrumpo el relato final, deixant la narració suspesa y ajornant així la seva execució.
Todo esto es fundamental para Winterson y que Sherezade no salvó la seva vida gracias a la narración, sino que transformó el mateix rei a través del diálogo.
De la biblioteca al mite
La autora, reconocida internacionalmente desde la publicación de 1985 de ‘Les taronges no són l’única fruita’, ha construido una trayectoria literaria recorrida por la exploración de la identidad, el género y los límites entre la ficción y la autobiografía. En obras con ‘Escrito al cos’, ‘Per què ser feliç quan pots ser normal’ o ‘Frankissstein’, ha defendido que la literatura no només descriu el món: ho reimagina.
En ‘Un Aladino i dos llums’, aquella idea adquirió un carácter político específico. El libro parte de un registro infantil: la visita escolar a una representación de Aladino y el descubrimiento posterior, en una biblioteca pública, de la versión completa de ‘Les mil i una nits’. Aquella experiència li va revelar que “les històries podien obrir altres vides posibles. No canvien los fets, pero sí que transformen la relación con ellos”.
El poder de narrar
El libro funciona como una defensa de la imaginación en un contexto de crisis cultural, y aborda temas tan diversos como la misoginia, el capitalismo contemporáneo o la censura.
En aquella línea, el libro se conecta con la actualidad política global. Winterson ha alertado de que la batalla contemporánea “no s’entaula únicament al territorio físico, sino en el simbólico: en qui defineix què és real i què no”.
Uno de los momentos más contundentes de la intervención del servicio va ser la reflexión sobre la inteligencia artificial. Lluny de l’alarmisme, la escritora va defender un punto de vista positiu y alhora contradictoria: “Jo encara crec que aquesta és la millor oportunitat per a la humanitat. Però también crec que està a les mans de les persones equivocades. I aquesta és la pitjor oportunitat per a la humanitat”.
Aquest plantejament enllaça amb la seva concepció de la literatura com a procés i no com a producte. Davant una cultura que tendeix a monetitzar i fixar la identitat, Winterson reivindica el flujo y la posibilidad de imaginar alternativas: “L’art no és un objecte estàtic, sinoó un diàleg en moviment entre creador i lector”.
Un libro para el presente
Winterson afirma que “tot el que vivim, qualsevol cosa que creguem, un llibre que escrivim, un lloc al qual anem, una ciutat, una llei que aprovem, tot comença en la ment d’algú, sense aquesta responsabilitat no podem tenir imaginació, no hi pot haver una explicació, tot prové d’una situació, d’una absència, d’un repte”. Para ella, la imaginación “no es un pensamiento mágico, no es una fantasía, implica agafar la existencia, les situacions reales i plantejar-se què passaria si succeís una otra cosa?”.
En un mundo que tiende a ofrecer respuestas tancadas y narrativas simplificadas, ella insiste en la potencia del “per què no?”. Si la història és, en parte, la forma en què l’expliquem, llavors encara no està escrita del tot. I mentre no ho estigui, la imaginación continuarà envió una forma de resistencia.
