Carlos Zanón comenza BCNegra, en la Sala Paral·lel 62, con la “noticia extraordinaria que una editorial que publica en català autores d’aquí i clàssics arriba als 100 títulos, i ho fa recuperant la trilogia d’un autor emblemàtic”. Es refereix a la col·lecció Crims.cat de l’editorial Clandestina, que protagoniza el primer acto del certamen, Cent títols després, tornem a l’origen: Rafael Tasiscon el editor Ilya Pérdigo y los escriptores de novela la negra Margarida Aritzeta y Teresa Solana, moderadores por Àlex Martín Escribà, director de la col·lecció.
Martín explica “la prehistòria, quan el 2011 uns quants impulsors –entre los quals hi havia Paco Camarasa y Anna Maria Villalonga– ens vam reunir amb los editores con la idea de aglutinar continguts de novel·la negra perquè no quedessin dispersos, en una iniciativa que volia ser hereva de la mítica Cuá de Palla d’Ediciones 62 i La Negra de La Magrana”. Recorda que “quan s’acostava el número 100 de la col·lecció –xifra a la qual no va arribar cap de les seves antecessores– tenía un autor al cap, Rafael Tasis, el par fundacional del gènere en català, perquè tot i que publica als anys cinquanta –després de Pedrolo o Maurici Serrahima– les dues primeres novel·les les va escriure als anys quaranta durant l’exili de París”.
Indudablemente la llavor aquí d’un gènere que llavors anomenaven detectivesc o policialc van ser los libros de Sherlock Holmes, con una salida que va pasar de los libros a omplir teatros, y los autores locales van trigar a deslligar-se’n. Ara Crims.cat recupera en una edición ómnibus Barcelona, trilogía policialcaque incluye Un crimen al paralelo; La Biblia valenciana i Es hora de plegartres historias que comparten el protagonismo absoluto de Barcelona con una pareja de investigadores de la escuela sherlockiana: el comisario Jaume Vilagut y el periodista Francesc Caldes.
Para Solana, es importante que “en una época amb dificultats com la dictadura de les xarxes i los influencers es continuï engrescant los lectores a que es continuï llegint, ja siguin autors nous o clàssics”.
Aritzeta reivindica la importancia que van tenir al momento, a partir de Pedrolo, Jaume Fuster y el col·lectiu Ofèlia Dracs, porque “hi havia coses que només es podien denunciar a partir de la ficción, pensàvem que la cultura ens faria lliures, tot i que aquest segle és més aviat el de la decepció”. Recorda que “el món ha canviat i no podem fer novel·la com fa cent anys, es tracta que el lector pugui reconèixer el que estàs fent, porque una ventaja del género es que hi ha unas premisas, pero cal adaptar la literatura al juego particular que el autor té con la escritura y con el món”. Solana, de toda manera, defensa que el que li agrada del gènere és justament aquestes “fronteres difuses, amb prou feines cal que hi hagi un fet criminal en el centre, perquè és una manera d’explicar-nos”, tot i que també gosa denunciar que amb l’èxit comercial que ha acumulado el gènere les últimes dècades, “hi ha autors i editors que s’hi han apuntat per fer diners”.
Pérdigo creu que “publicar de manera sostinguda, adaptar-se i evolucionar té molt de mèrit, i més amb gènere negre i en català. Fem un serveri públic, publicant noves veus, també assajos, o recuperant clàssics” com Tasis, que Martín califica con el Edgar Allan Poe català. Maria del Mar Moya Tasis, neta del escritor, agraeix que la obra del seu avi torni a la llum just quan fa 60 anys que va morir, precisament als 60 anys. La seva obra no ha prescrito.
