Ha accionado unas 50 películas en el dirigible dos. Encara que no li ha anat per a gens malament davant de la cambra, obteniendo una nominació al Oscar el 2010 per Cor rebelde la repercusión que ha obtingut quan s’ha col·locat darrere ha estat molt més contundent. La filla fosca, el seu debut com a realitzadora el 2021, va ser candidata a tres estatuetes daurades, incloent-ne una per a ella com a millor guió. I la seva tornada amb ¡La novia! no passarà desapercebut. Con un elenco impresionante que incluye a Christian Bale, Penélope Cruz, Annette Bening y finalmente todo su propio germán, Jake, la película recicla completamente el que James Whale va a dirigir el 1935 con una mirada feminista, y una meticulosa recreación de época que no deixa de sentir-se gaire contemporània.
¿Quina va ser la seva inspiración para crear esta película?
És muy simple, vaig veure l’original, La novia de Frankenstein de James Whale. No sé si la recordes, pero la novia no es allà. Només apareix per dos minuts i no diu ni una sola paraula. Em vaig preguntar mientras la mirava què era el que pensabava o sentia ella. Si un es posa a pensar s’adona que no podem saber qué es el que els passa pel cap a les dones a les pel·lícules que es van fer molt de temps enrere. I aquesta va ser la principal fuente de inspiración, sobretot porque La Novia es desperta en una situación totalmente insana, después de que li han tornado la vida sentido demanar-li permís, para convertir-se en l’esposa d’algú que no coneix.
Mary Shelley tuvo una gran presencia en la película…
Quan vaig veure la pel·lícula i em vaig quedar tan impresionada, em vaig interessar tant al trencaclosques que això va generar en mi que vaig pensar que havia d’investigar més sobre la història i la seva mitologia. Així que vaig llegir el llibre. El curiós és que jo vaig estudiar Letras i em vaig rebre, pero no vaig llegir mai Frankenstein. Es un libro increíble cuando el vaig tancar después de terminar la última página, puede ser peligroso preguntar si Mary Shelley va a quedar con las ganancias de contar una mica más, que no hay nombres no es pogués publicado el 1820 sinó que tampoc no fos posible pensar. Va ser llavors que em vaig qüestionar què passaria si m’animés a imaginar què més podria haver tingut al seu cap aquesta dona radical. I una vegada que li vaig convidar, no se’n va anar més, es va convertir en una inspiració constante i real per a mi. De vegades m’agrada pensar que ella va hablar a través de mí. Per això a casa meva, cada vegada que una porta es tanca d’un cop de porta per un cop de vent, solemne dir que és Mary Shelley…
Como un personaje resulta muy interesante….
Ella es una provocadora. Li importa el amor, pero no del dolç i amable. És totalment salvatge, i vol que la Nòvia trobi la seva pròpia veu i alliberi el seu cor i la seva ment. Solc prendre parules prestades de Jessie y ella fa el mateix amb mi, que es una cosa que ocorre cuando dues persones s’admiren mútuament. Creo que la novia se hizo necesaria con Mary Shelley, que es la que muestra todas las opciones que tienes. Gràcies a ella la Nòvia sent que hi ha tota una vida que val la pena viure, i decideix aprofitar-la. Una cosa similar es va donar con Jessie en nuestra relación artística. Hi va haver moltes coses que ella va fer en esta pel·lícula perquè li vaig poder donar l’espai i la llibertat per intentar-ho. En cierta forma jo vaig ser el seu Mary Shelley. Però també puc ser muy estricto. Quan sentia que prenia un camí equivocat, no dubtava a fer-s’ho saber.
¿Cómo va ser la colaboración con Jessie?
Fabulosa. Es muy extraño tener una comprensión tan justa con el protagonista y el nivel de energía de su compañero. Va ser una cosa muy valiosa per a mi. La veritat és que quan vaig escriure el guió vaig provar de no pensar en cap actor en particular, pero Jessie siempre va a estar en la meva ment, encara que no vaig tenir mai en clar que manera li anava a interpretar, ni tampoc sabia exactament com havien de fer-ho los otros. Jessie em va confesar que quan va llegir el guió per primera vegada ella tampoc no tenia la menor idea de com encarar el paper. Però ho descobrim juntes. Prenem de la mà i ens llancem a un viatge compartit, sabiendo que l’ibamos a descubrir, amb ànsies de saber los que anàvem a ser quan terminaremos juntes aquest viatge. La verdad es que la experiencia se va a transformar completamente.
Shelley es una provocadora. Li importa el amor, pero no del dolç i amable. Es totalment salvatge, i vol que la Nòvia trobi la seva pròpia veu
¿Sent que va haver de donar-li un nou significat al que es considerado monstruoso?
Jo crec que tots sentim que tenim una part monstruosa, coses que ens han dit que no están permeses. Això és una cosa que ens espanta i sentim que hem d’alliberar-nos-en. En este sentido, esta película es una celebración de todas las partes de todos nosotros que no caben dins de la caixa que ens imposa la sociedad. Estos aspectos monstruosos pueden ser verdaderos territorios. Solem no pensar en ellos, i simplement ens escapem. Podem passar-nos la vida fugint o podem enfrontar-nos a ells i donar-li la mà al nostre monstre interior. Jo tinc muchas facetas que em terroritzen, pero cada vegada que he estat capaç de confrontar a alguna d’elles, és quan la cosa es torna interesante. Es un lugar muy estimulante para comenzar a desarrollar una película. Per a mi el monstruós és muy atractiu, sobretot per a una història d’amor. També ho és per a una d’horror, o una de fantasmes, tots els gèneres amb què hem jugat here. La monstruositat és el que fa que la proposta prengui vida. També hi ha personajes al film que no tornen de la mort i fan coses monstruoses sense cap remordiment, com Lupino, el capo mafiós. Això contrasta con La Novia i Frank. És molt mes divertit pujar-te al convertible amb ells i acompanyar-los en la seva història d’amor. En cualquier caso, comencem la película dice que el libro original va ser escrito con un nombre. I la pel·lícula també ho és. Et proposa que deixis de fugir i li donis la mà al teu monstre interior, i que no ho facis sol en el teu quart, sinó en una sala de cine plena de gent perquè sigui una experiència comunal, gairebé com anar a un concert, en el cual todos los puguin connectar-se al ritmo de sus propios monstruos.
¿Cómo va a probar la forma en qué estos personajes tienen de veure?
Frank y La Novia son los que imponen el to de la película y después de que se encomana a los otros personajes. Su aspecto es icónico, es parte de nuestra mitología cultural. Volia que fossin una combinació entre una mica inmediatamente identificable com a icònic ia la cual vegada que fos mut real, connectat a la història ia la humanitat del que estàvem explicant. Si tens posat un vestit durant tota la pel·lícula, aquest ha d’exhibir vida, tenir suor, cantó i esquinçalls, pero alhora ha de ser icònic. Para el maquillaje de Frank, era importante que no fos una disfressa de Halloween, sino que de veritat lluís com que el teu mentó ha estat cosit al teu coll. I pel que fa a Jessie, es interesante que la atención estimada posada en la historia también pueda crear una cosa que fos tan bonica com monstruosa. D’altra banda, intento que tots mantinguessin el mateix vestuari durant tota la pel·lícula, com si fos una novel·la gràfica. Crec que Peter i Penélope es canvien la roba una vegada.
Fins i tot la seva manera de encarar la música es inusual…
Em vaig passar 4 anys treballant en esta película. Quan vaig fer “La filla fosca” no vaig poder afegir la música fins que vaig tenir una idea muy clara de com anava a ser la película, y una cosa similar em va pasar en este caso. No es que vaig haver d’esperar a tener la película acabada, pero si a tener en clar al meu cap que era el que volia aconseguir. Va ser una cosa que vaig anar descobrint al llarg del procés. Posar-li música en “La nòvia!” Va ser muy complicado porque tienes un lenguaje cinematográfico completo ahora. No crec que capiga en cap gènere. M’encanta Tim Burton, pero esta no es una película del mundo. Hi va haver temes musicales que vaig descartar perquè me’n vaig adonar que funcionaven per a una pel·lícula que et resulta familiar. En canvi no hi ha res que coneguis en esta película, almenys no musicalment. Para poder combinar Sonic Youth con la Filarmónica de Nueva York.
¿Com va triar l’elenc?
Crec que hi ha mut bons actores al món, pero només uns quants son brillants. Havent treballat com a actriu durant molts anys, això és una cosa en la qual penso molt i que emmbla clau en una pel·lícula. Si hi ha un film molt bo però les actuacions són dolentes, no ho support. Per això l’actuació és clau per a mi. Així que vaig recórrer a la gent que vaig pensar que anava a haver d’aprendre alguna cosa sobre els seus propis cors i ments com artistas, perquè poguessin interpretar aquests personajes, i alhora aprenguessin amb mi al llarg del procés.
